Korea del Sud 韓国

Feia temps que volia visitar el pais del taekwondo i de les megacorporacions com Samsung o Hyundai, i m'he regalat un cap de setmana llarg per venir a veure'l. La veritat és que ha estat bastant impactant per que, per primer cop a la meva vida, m'he sentit veritablement lost in translation. Existeix una diferència enorme entre saber poc d'una llengua i no saber dir ni "hola". També cal dir, que era el viatge pitjor planificat de la història (vaig comprar bitllets d'avió, vaig reservar hostal i aire!) i que anava sòl. Això ha fet que tot plegat hagi estat més memorable del que cabria esperar. No tenia ni idea de res de Seoul, i sobrevolant la ciutat abans d'aterrar em quedo com: WTF?

 Des de l'avió em trobo amb una escena de planificació urbanística més pròpia d'un pais soviètic que no d'un pais en plena eclosió capitalista. M'hauré equivocat de Korea?

Què és això de tenir els edificis amb números gegants? Semblen imatges pròpies de 1984. Per sort, a peu de terra es tot veu diferent, aquesta primera impressió ràpidament desapareix i Seoul es converteix en una mena de Tokyo amb sabor coreà. Aquest canvi em va agafar per sorpresa i de cop i volta em vaig trobar en una ciutat molt viva i cosmopolita. La primera nit, vaig quedar amb la Rita, una noia catalana que està d'intercanvi aqui, per que m'ensenyés la vida nocturna coreana. No va defraudar gens. Vam sopar una barbacoa coreana i vam anar a buscar coreans que vulguéssin anar de norebang (karaoke en coreà) amb nosaltres. Ens vam juntar amb un grup de coreans i japonesos en un izakaya (bar de copes i menjar) i vam riure molt. Tot i així, a alló de les 4 ens vam adonar de que haviem fracasat en la nostra missió per que cap coreà va venir al karaoke. Tot i així, jo tenia que llevar-me a les 6 del matí per anar a una excursió, de manera que vam entrar a cantar una estona. Confirmo que els karaokes coreans són idéntics als japonesos.

Si no fos per els caràcters coreans, podrien ser perfectament imatges de Shibuya o Shinjuku (barris de festa de Tokyo)

Nit: check. La nit coreana mola. Es igual que la japonesa però millorada. Els coreans són més farreros. El turisme diurn em revela una ciutat més "llatina" que Tokyo: les parelles van agafades pel carrer (a vegades massa empalagosament), la gent fuma a tot arreu (si, a Japó no es pot ni al carrer) i els carrers estan considerablement més bruts. Tot i no tenir centre històric com a tal, per les infinites guerres que han patit, encara conserven molts racons de postal on es pot apreciar el seu passat feudal i encara es respiren les tradicions pròpies.

Castells feudals amb jardins

 Coreans demostrant en mig del carrer com saben repartir "amor". La veritat és que és impressionant lo ràpid que es mouen!

 És curiós com quan viatges sòl, et trobes a molta gent que també viatja sola i que té una història interessant. Amb el que vaig passar més temps va ser amb l'Amir, un israelí que s'havia graduat en medicina i es prenia 3 mesos per viatjar abans de tornar a Tel Aviv a practicar la seva nova professió. Vam estar discutint d'infinitat de temes.

L'Amir i jo dinant el ramen més picant que he tastat mai a la meva vida

Turistejant per la zona de les cases tradicionals coreanes (hanok) ens vam aturar a mirar com unes senyores grans practicàven cal·ligrafia. Quan ens van descobrir mirant, ens van convidar a entrar. Ens van estar explicant en coreà (l'Amir en sap alguna cosa) i en japonés (jo en sé alguna cosa) com funcionava el tema de la cal·ligrafia i després ens van proposar fer la cerimònia del tè. Vam acceptar i ens vam sentir super integrats, tot i que després vaig necessitar mitja hora per que les cames se'm tornéssin a despertar (la posició de seure a sobre dels talons és horrible...). No tinc fotos de la cerimònia per que hagués quedat fatal... però m'hagués agradat tenir-ne alguna.

Acabo de mirar les fotos que he penjat i, com a Japó, flipes amb els contrastos. Et penses que una ciutat és d'un manera, i té mil cares. Us ensenyo un parell de cares més de la ciutat.

Esquerra a dreta, de dalt a baix. Torre Namsan de telecomunicacions, contrast d'arquitectures, candaus declarant amor a la base de la Torre Namsan, parc al City Hall

Per acabar, però no per això menys important, vam quedar amb la Rita i en David (un company seu d'ESADE), vam anar a veure la final de la champions a un izakaya. No sabiem per això que seriem pràcticament els únics recolzant al Barça, per que es veu que el Manchester United té un jugador coreà. Pffff, només va fer que gaudissim més de la victòria :)

 

En David, la Rita i jo celebrant que som campions d'europa! (ho sé, no tinc samarreta del Barça, i també sóc conscient de que no té perdó)

En el meu proper post explicaré la meva petita i breu incursió al pais més tancat, amb més secretisme i més manipulació del món: Korea del Nord.