diumenge, 28 de setembre de 2014

Escala a Beijing

Doncs ves per on, pensava que jo mateix havia deixat morir aquest blog. Canvis de feines, rutines i demés van fer que semblés que no hi hagués temps per escriure aquí. I quant més temps fa que no escrius, menys sentit sembla que tingui tornar a fer-ho. També la fotografia ha estat una gran abandonada. Però un bon dia em desperto i, què collons, reflexiono que escrivia i penjava fotos per que m'agradava. I em segueix agradant. Així que aquí estem una altra vegada. Ara que torno a veure el blog, potser li canvio un parell de coses estètiques. O potser no. Ja veurem. De moment torno a escriure.

Un secret a veus que m'encanta dels trajectes de llarga durada és fer l'antítesi del que el meu pare recomanaria: fer escales absurdament llargues. Si el vol no es prou llarg, afegeix dotze delicioses hores de pallissa extra. Part positiva: conèixer alguna cosa nova que no estava prevista inicialment.

En el meu cas, en un viatge a Tokyo des de Los Angeles vam fer una escala a Beijing d'11 hores. Ens vam marcar dos objectius: visitar la Muralla i la Ciutat Prohibida. Comencem a fer càlculs i veiem que el que semblava un munt d'hores no ho son tantes: 2 hores abans del proper vol, 1 hora per passar immigració, 1.5 hores per anar de l'aeroport a la muralla, 2 hores de la muralla al centre de Beijing, 1 hora del centre de Beijing a l'aeroport. Osti, queden 3 hores i mitja de turisme. L'única manera d'aconseguir-ho és agafar un conductor privat i esperar que no hi hagi cap sorpresa. Però no volem deixar-nos perdre cap de les dues coses.

Al final, hi va haver algun problema de trànsit i vam haver de còrrer l'última part de la Ciutat Prohibida. No còrrer de pujar el ritme de caminar. Còrrer, còrrer. En plan atletisme amb atletes alimentats d'hamburgueses (que és el cas). Còrrer el que es pugui i salvar el dia arribant a l'avió. Al final, resulta en un dia on vam esmorzar a Califòrnia, vam dinar a Beijing i vam sopar a Tokyo. Combo triple.








dilluns, 28 de gener de 2013

Cadillac Ranch

Anant per la Ruta 66, vaig aturar-me a una instal.lació molt curiosa que hi ha al poble de Amarillo, Texas (pronunciat com a "amarilou" pels texans). Es tracta d'una instal.lació/escultura/anadad'olla que va fer un grup d'artistes que es feien anomenar Ant Farm. Lo curiós és que es deien així per que el que feien era "arquitectura underground". Encara no he decidit si m'agrada el nom o no. Bé, la cosa és que el propietari d'aquests terrenys és un dels homes més rics d'Amarillo (això no se si és molt o poc, suposo que molt) i li agrada fer de mecenes per artistes avantguardistes, així que va demanar que fessin alguna cosa innovadora en els terrenys on pasturen les seves vaques. 
Dit i fet, al 1974 els nois d'Ant Farm van instal.lar Cadillacs de diferents èpoques en un angle idèntic al de la Gran Piràmide de Giza, creant una peça bastant singular de Land Art. Amb el temps, la gent ha anat robant parts dels Cadillacs, maltractant-los i pintant-los amb esprais. Ara s'ha convertit en un dels llocs on graffiters de tot el món van a pintar fins el punt que al 2012 es van repintar els cotxes als seus colors originals i no van durar ni 24 hores sense tenir pintura fresca de graffiti. Molts diuen que el graffiti ja forma part d'aquesta instal.lació.





dijous, 29 de novembre de 2012

Veient les estrelles des del desert

Una mena de viatge que sempre havia volgut provar era fer un "road trip" en autocaravana pel desert, i aquest cap de setmana vaig tenir l'oportunitat de dur-lo a terme. La veritat és que vam fer uns hikes interessants però va ser la nit al desert, allunyats de tot, que em va oferir la possibilitat de fer fotos al cel amb totes les estrelles. Tot i així, hi havia molta llunya provocada per la lluna, de manera que no es podia veure la Via Làctea. M'ho apunto com a proper objectiu.

A kind of trip that I've always wished to do is a road trip with an RV through the desert, and this weekend I had the chance of doing so. The truth is that we did some interesting hikes but the real deal came at night, when we where in the middle of nowhere with the chance of shooting photos of the sky full of stars. Despite being far away from everywhere, the moon light was very strong and it was impossible to see or photograph the Milky Way. I'll set that as the next objective when shooting pictures of the sky.


dilluns, 5 de novembre de 2012

Cata de vins a Baja California

Sent sincer, mai he estat un gran aficionat als vins. Suposo que deu ser com el cafè, son begudes a les quals t'hi has d'acostumar i mai he fet l'esforç. Però això no treu que em cridés l'atenció fer una cata i que un expert m'expliqués què s'ha d'olorar i sentir. De la mateixa manera que menjar cuina molecular no ho considero alimentar-se, fer una cata de vins m'ho prenc com alguna cosa més enllà del si està bo o dolent. I la veritat és que va ser tot un encert anar-hi. Vam fer una escapada d'un dia a Baja California, Mèxic, cap a les vinyes que tinguessin la descripció més llarga a internet. Després de sobreviure a la conducció suïcida dels mexicans (conductors o peatons), vam arribar a les vinyes de Santo Tomás. Allà vam passejar pels cultius, vam fer els tasts i ens van explicar l'origen de cada tipus de vi. Notes de vainilla, mel, mantega, caramel, fruits del bosc... Hi havia sabors complicats de notar, però d'altres eren tan evidents que sorprenia no haver-los notat mai!

Being honest, I've never been a huge fan of wine. I guess it's like coffee, you got to get used to it to enjoy it, but I've never made the effort. This doesn't mean, though, that  I wasn't interested on going wine-tasting and having an expert to teach me what to smell and taste. In the same way I believe that eating molecular cuisine is beyond being fed, I believe that wine-tasting is beyond deciding if something is just good or bad. And the truth is that going there was actually a pretty good idea! We did a day-trip to Baja California, Mexico, towards the vineyards that had the longest internet description. After surviving the mexican suicide driving style (from both drivers and pedestrians), we got to Santo Tomás vineyard. Over there we walked through their fields, we did some wine-tasting and learned about the origin of every kind of wine. Vanilla notes, honey, butter, caramel, berries... There were some flavours difficult to find, but others were so obvious that I'm surprised that I had never realized about them before!