Escala a Beijing

Doncs ves per on, pensava que jo mateix havia deixat morir aquest blog. Canvis de feines, rutines i demés van fer que semblés que no hi hagués temps per escriure aquí. I quant més temps fa que no escrius, menys sentit sembla que tingui tornar a fer-ho. També la fotografia ha estat una gran abandonada. Però un bon dia em desperto i, què collons, reflexiono que escrivia i penjava fotos per que m'agradava. I em segueix agradant. Així que aquí estem una altra vegada. Ara que torno a veure el blog, potser li canvio un parell de coses estètiques. O potser no. Ja veurem. De moment torno a escriure.

Un secret a veus que m'encanta dels trajectes de llarga durada és fer l'antítesi del que el meu pare recomanaria: fer escales absurdament llargues. Si el vol no es prou llarg, afegeix dotze delicioses hores de pallissa extra. Part positiva: conèixer alguna cosa nova que no estava prevista inicialment.

En el meu cas, en un viatge a Tokyo des de Los Angeles vam fer una escala a Beijing d'11 hores. Ens vam marcar dos objectius: visitar la Muralla i la Ciutat Prohibida. Comencem a fer càlculs i veiem que el que semblava un munt d'hores no ho son tantes: 2 hores abans del proper vol, 1 hora per passar immigració, 1.5 hores per anar de l'aeroport a la muralla, 2 hores de la muralla al centre de Beijing, 1 hora del centre de Beijing a l'aeroport. Osti, queden 3 hores i mitja de turisme. L'única manera d'aconseguir-ho és agafar un conductor privat i esperar que no hi hagi cap sorpresa. Però no volem deixar-nos perdre cap de les dues coses.

Al final, hi va haver algun problema de trànsit i vam haver de còrrer l'última part de la Ciutat Prohibida. No còrrer de pujar el ritme de caminar. Còrrer, còrrer. En plan atletisme amb atletes alimentats d'hamburgueses (que és el cas). Còrrer el que es pugui i salvar el dia arribant a l'avió. Al final, resulta en un dia on vam esmorzar a Califòrnia, vam dinar a Beijing i vam sopar a Tokyo. Combo triple.