Korea del Nord 北朝鮮

Jo també m'uneixo a la festa de filtres retro d'Instagram, tot i que jo aquest l'he fet amb Photoshop

2011-05-28 0400 Porto tota la nit de festa amb coreans i japonesos acabats de conèixer, i també amb la Rita. Després vaig al karaoke, ja que m'he de llevar a les 6 del matí per anar al DMZ (Demilitarized Zone) i em fa por no llevar-me dormint només dues hores. Prefereixo anar sense dormir i fer-ho al bus del trajecte. Per sort la Rita es solidaritza amb la meva causa i m'acompanya.

2011-05-28 0600 Després de dues hores de Karaoke i una veu perduda en el fervor de la batalla musical contra la Rita, em disposo a anar a dutxar-me a l'hostal i a vestir-me adequadament per la ocasió. Les instruccions són clares: no xancletes, no samarretes sense mànigues (les dones NO són excepció), no bermudes, no samarretes amb missatges escrits de cap mena, no roba de cap d'equip de cap mena, no dissenys amb motius militars a menys que sigui un uniforme oficial portat per un membre de les forces armades americanes... etc. A més, aquesta llista no és exhaustiva, i se't pot negar l'accés si el soldat americà que farà de guia considera que alguna peça de roba és inadequada. Vale vale, aniré com si anés a entrar al Sutton, així m'estalvio problemes.

2011-05-28 0700 Després d'un breu trajecte en metro, em planto al Camp Kim USO, una base militar americana a Seoul. Passat el registre amb el passaport, em fico en un bus amb tot d'americans i jo. Sòc l'únic no-americà. A més, els sudcoreans no estan autoritzats a participar en aquesta activitat ni que vulguin.

2011-05-28 0915 Arribada a Camp Bonifas. Hem passat un parell de controls militars. La carretera està plena de valles i d'obstacles militars per limitar la velocitat dels vehicles. Enlloc de conduir per sobre de maleïts badens, et limiten la velocitat fente fer "esses". Un cop al Camp Bonifas, un soldat americà es disposa a posar-nos un powerpoint per explicar-nos el context històric i la situació actual.

Soldat de l'exèrcit dels EEUU donant un briefing de la situació a la frontera

Avui li toca el torn al pais més extrany que es pugui trobar. Conegut com el pais més opac del món, Korea del Nord és una de les cicatrius que va deixar el xoc de l'expansió del comunisme contra l'expansió del capitalisme. Després de la segona guerra mundial, les Nacions Unides van decidir que la millor manera d'acabar amb el conflicte seria dividir el pais pel paral·lel 38, i tot el que quedés al Nord seria administrat per la URSS, i tot el que quedés al Sud seria administrat pels EEUU. D'aquesta manera, un pais amb sentiment d'unitat quedaria dividit per la meitat. Les dues bandes reclamen la reunificació, però cap de les dues està disposada a adaptar-se al sistema imperant a l'altre banda. Després de diversos atacs, en els dos sentits buscant la desitjada reunificació, les Nacions Unides van construir una mena de barracons a un poble de la frontera per pactar un armistici (que no un tractat de pau) on es va signar un acord de "no-agressió", que no s'ha acabat de complir estrictament, però si que va acabar amb la guerra entesa com a tal. Camp Bonifas està en aquest poble, anomenat Panmunjom. I jo vinc en categoria de visitant de la "Comissió de les Nacions Unides del Comandament Militar de l'Armistici" o UNCMAC. Sòna molt rimbombant però és tan fàcil com enviar un email dient que t'agradaria visitar-ho.


2011-05-28 0945 Després d'un briefing bastant interessant i bastant parcial també (tot s'ha de dir), signem un paper on eximim a Korea del Sud i als Estats Units de responsabilitat en el cas de que morim disparats pels soldats norcoreans per una negligència nostra com, per exemple, fer la butifarra als soldats de Korea del Nord o fer un "calvo". No ho tenia als meus plans, tot s'ha de dir. Ens disposem a anar cap als barracons de les Nacions Unides que estan partits per la meitat per la frontera. Aqui es va signar l'armistici i és l'única zona del DMZ on s'hi permeten soldats armats. És aqui on veig per primer cop, a un soldat de Korea del Nord.

Els edificis blaus són els de les Nacions Unides per pactar l'armistici. Els soldats a prop de la càmara són soldats surcoreans, i el paio que es veu al fons és un soldat norcoreà. Si us fixeu, hi ha un tros de formigó a la meitat de la llargada dels edificis (i un canvi de terra també) que marca la frontera entre el sud i el nord. Si a algú se l'hi acudis creuar-la, significaria una mort segura (no seria el primer cop).

El meu tag de l'UNCMAC. Soldats surcoreans i el nostre guia americà, tot al voltant dels edificis de les Nacions Unides.

Un soldat norcoreà controlant què fotografio. El fotografiava a ell :S

2011-05-28 1000 Dintre de la caseta de les Nacions Unides, puc dir que tècnicament estic trepitjant territori nordcoreà. Fa una sensació extranya estar sentir que estàs en aquest pais. El soldat que fa de guia és molt estricte en què fotografiem i què no. Constantment ens repeteix si podem fotografiar o no, i en quina direcció podem i en quina no.

Fotografia del tros de formigó que delimita la frontera (que he explicat més amunt), feta des del costat norcoreà

I fins aquí el tò dramàtic de la narració. Ufff, és que és 0% el meu estil, però crec que en aquest cau hi escau :P El tema és que, qui em conegui bé, sap que jo tinc una mica d'alèrgia al tema militar. No m'agrada. Puc entendre que hagi d'existir però no m'agrada veure soldats. I de fet és una de les coses que més mandra em fan d'anar a la Xina, trobar-me a tota aquesta colla de soldats patrullant els carrers. A Seoul se'n veuen molts, però no treballant, si no desplaçant-se en metro o el que sigui per anar a la feina.

Vistes del poble Kijŏng-dong, un poble que està dintre del DMZ, en la seva part nordcoreana. Té un poste de 160m d'alçada amb una bandera que pesa 270kg. Per desgràcia, en l'estona que vaig estar no va bufar el vent amb prou força com per aixecar la bandera.

Tornant al DMZ, us explico una miqueta de que va la cosa. Les Nacions Unides van dibuixar una frontera i no pot haver-hi soldats en dos kilòmetres cap a l'interior de cada pais excepte a Panmunjom. De fet fan bé, per que a Panmunjom hi ha hagut diverses ocasions en les que s'han matat entre ells per collonades. Hi ha un cas en que els soldats americans volien talar un arbre que tapava el contacte visual entre dues torres de control amigues, però l'arbre queia en juridisdicció norcoreana. Quan van anar a talar-lo 3 soldats americans, els norcoreans els van atacar i els van matar amb les mateixes destrals que portàven per talar l'arbre. Després, l'exèrcit americà va portar tancs, helicòpter i tot el que fes falta per poder talar l'arbre amb seguretat. I ho van aconseguir. Ha estat l'operació de talar un arbre més cara de la història de la humanitat.

Una altra cosa del DMZ és que el mur de Berlin sembla un joc de nens al seu costat. Els seus 4 kilòmetres d'amplada, la longitud de punta a punta de la península coreana i tot ple de valles, mines i llocs de vigilància militar. És tan impenetrable que s'ha convertit en un dels parcs naturals amb menys presència humana del món.

 Fotos d'un mirador on pot anar tothom (inclosos sudcoreans) sense anar acompanyats per militars. Hi ha marques de fins on es poden fer fotos i fins a on no. De fet era molt frustrant intentar fer fotos des de la linia, per que estaves francament lluny del mirador en si i tenies a gent creuant tota l'estona. Es com fer fotos de Barcelona des d'un àtic i que no et deixin sortir a la terrassa, que a més està plena de gent. Si fotografiaves des d'on no podies, et confiscaven la targeta de memòria. I ho van fer a 5 persones davant meu.

 

 Moment d'alegria quan veig que ondeja la bandera, però llàstima que estava en aquest coi de mirador, a més distància i la qualitat de la foto no és comparable a l'altre que he fet quan pràcticament estava dintre de territori nordcoreà.

També vam visitar uns tunels construits per soldats norcoreans de 50 (crec) kilòmetres de llargada que arriben pràcticament fins a Seoul, que estàven pensats per envair la capital en un atac sorpresa. N'han trobat 4 però creuen que n'hi ha més.

 Han de ser molt baixets per fer una invasió per aquest tunel, jo no parava de fotre'm cops al cap. Sort que em van deixar un casc.

I per últim, vam anar a l'última estació de Korea del Sud abans d'entrar en territori de Korea del Nord. Com us podeu imaginar, el trànsit més aviat escàs (per no dir que és pràcticament  nul), però confien que després de la reunificació sigui una estació molt simbòlica (bé, precisament això ja ho és).

Algú es vol colar al tren?

Vies direcció a Korea del Nord. Cap tren pot passar d'aquest punt.

I per acabar, un missatge reunificacionista