dilluns, 4 d’abril del 2011

Flamenco フラメンコ

Ahir, després del matsuri gairebé pornogràfic, vaig anar a Akabane per que havia quedat amb una amiga. Es diu Aya-chan, és japonesa i es dedica a ser ballarina de flamenc. Pam, ho deixo caure així en fred. Resulta que feien un espectacle de flamenc per recaptar diners per la gent de Sendai i la resta de la zona afectada pel tsunami. Vagi per davant que sóc un absolut analfabet en el que flamenc es refereix, em vaig quedar molt impressionat. Em va semblar que expressaven moltíssim sentiment. Ho vivien de tot cor. Tenia la imatge dels japonesos com a gent molt reservada i que es guardava els sentiments per si mateixos. Si s'observa la majoria de les tradicions japoneses, no estan obertes a l'expressió dels sentiments. Cerimònia del tè, arts marcials...

L'Aya-chan durant l'espectacle

Veure un espectacle de flamenc representat per japonesos em va suposar un xoc cultural molt gran. Eren tots japonesos (menys un, que es deia Benito Garcia que té la companyia que organitzava l'espectacle), però cantaven en castellà, ho donaven tot i inclús s'anaven cridant coses com: "Dale quillo!" "Guapa, así se hase!" en un perfecte accent andalús. Si hagués tancat els ulls m'hagués cregut que estava en qualsevol tablao a Sevilla o a Córdoba. Bé, exactament igual no. Suposo que a Sevilla el public no em vindria a preguntar en japonés si sóc el germà del Benito Garcia. Diverses vegades. Inclús ell em va venir a parlar de que tothom li preguntava a ell si el noi del públic era el seu germà. Si veiem la foto d'ell durant l'espectacle, podem comprovar que els japonesos tenen el mateix problema que nosaltres amb ells: no ens distingeixen.

Exacte, el de la dreta ha de ser el meu germà, segons la gent del públic


Com que no tinc gaire pràctica fent fotos amb tan poca llum, vaig intentar fer-ho el millor possible i en vaig fer bastantes.

El cantant donant-ho tot


Després de l'espectacle vaig anar a sopar a un restaurant amb els de les companyia, i també van venir unes noies japoneses que en són alumnes. 
Segueixo amb costums que em costaran d'arrencar, com entrar al restaurant directe fins la taula, i que s'em tiri tothom a sobre, per que m'havia d'haver tret les sabates a l'entrar. Menjar assegut a terra m'agrada per això. Però entenc que si estas a terra no t'agradi que la gent entri amb les botes del carrer a un pam per sota del teu menjar. Va ser un sopar molt divertit tot i les dificultats lingüístiques (cap al final l'Aya-chan es va convertir en una mena de traductor simultani de japonés a castellà i viceversa). Tan a gust estàvem que en un moment donat ens vam adonar que eren les 12 de la nit i ja havia marxat l'ultim tren. Sort que els japonesos són gent preparada i hi ha diverses solucions per passar la nit quan passa això. Podiem: anar a un hotel càpsula, anar a una habitació d'un cibercafé (tenen llits i tot) o l'opció que finalment vam triar: Anar al Karaoke fins que tornéssin a obrir els trens a les 5. Però crec que el karaoke a Japó es mereix un post per si sòl, així que ja arribarà. Òbviament, a la tornada en tren, em vaig sentir molt japonés al dormint-m'hi (pràctica habitual del 90% dels japonesos). Com que ho fan tant, no passa res si et recolzes en un total desconegut, ells ho faran amb tu si ho necessiten.

3 comentaris:

  1. Avui he descobert el teu blog... et felicito, el fas molt interessant!!! Les teves anecdotes són genials i les seleccions de fotos m'han deixat amb la boca oberta! Aquestes amb poca llum descriuen perfectament l'ambient... El que hagués donat per sentir aquest "Dale quillo!" "Guapa, así se hase!" amb accent andalús... Salut!

    ResponElimina
  2. m'ha encantat el post d'avui!! es nosta que estas disfrutant... i les fotos t'han quedat genial chals!!! muaaa

    ResponElimina
  3. Increible charlio!!!

    Que tengas que ir a Japón a ver flamenco tiene delito!!

    Como ya te dije, mola mucho como describes las cosas!! Parece que lo cuentes modo aquí al lado con una birra..

    Opción 3 era la buena!! Karaoke powa!!! ;)

    ResponElimina