Onsen 温泉

El dissabte vam anar els de la resi a un onsen a fer-nos els japonesos. A Japó hi ha molta tradició a anar a banys públics, de fet encara es construeixen cases sense bany per que la gent té molta afició a anar a banyar-se sovint als banys públics (que es diuen sento). Quan l'aigua d'aquests banys vé directament de fonts termals, els ofuro passen a anomenar-se onsen. Vam anar a un onsen que hi ha a Odaiba, que està molt bé per que, a més de tenir els banys de rigor, té una zona comú amb restaurants i botigues. Vindria a ser una mena de Caldea, en japonés i en pilotes. És graciós per que et donen una tovallola per si et vols tapar, i té el tamany d'una mica més que un DIN A4. No tinc fotos de la zona de bany per que no es pot entrar amb res que no sigui aquesta micro-tovallola, càmeres incloses. D'on si que tinc fotos és de la resta :)

Restaurant de l'interior de l'onsen

Tradicionalment, les cases no tenien bany inclós, de manera que la gent anava als sento per banyar-se abans d'anar a dormir. Això es va acabar convertint en una mena de reunió social on anàven a fer petar la xerrada. Encara avui hi ha gent que prefereix anar a banyar-se al sento, tot i que la majoria de gent té banyera a casa.

Al principi els banys èren mixtes però ara la majoria estan separats per sexes (el nostre inclós). Hi ha qui diu que van ser els americans, hi qui diu que va ser la introducció del cristianisme. La qüestió és que avui dia encara hi ha sento mixtes, però generalment en pobles allunyats de les rutes turístiques.

El nostre era un onsen, que és la versió de luxe dels sento, i l'aigua ve directament de fonts termals. La veritat és que estava molt currat, a l'entrar et donàven una yukata (una mena de kimono d'estiu) i era el que havies de portar a les zones comuns. Per zones comuns hi havia tot un espai amb restaurants i botigues, tot amb parquet i net com una patena, ja que tothom anava sense calçat. Hi havia també una zona exterior amb un passatge amb aigua i pedres. Bàsicament pedres. Es suposava que era un massatge pels peus, però era un infern. Després et senties molt millor, però com no! Després d'alló tortura qualsevol cosa sembla suau! Jo al principi em vaig fer l'home, però hi va haver un moment que ja no tenia cap gràcia.

Zona comú exterior

Entrar al ofuro té un protocol determinat. Per no cantar com una almeja cal que vagis al vestuari i et despilotis completament. Agafes una micro-tovallola i t'en vas a la zona de banys. Un cop a dins, agafes un taburet i un cubell i et poses en una de les dutxes que hi hagi lliures. Els japonesos es dutxen asseguts en un taburet, i tu ho has de fer igual per que el telèfon no t'arriba al cap i és com toca fer-ho. Durant la dutxa cal intentar no esquitxar massa als companys que tinguis al costat i esbandir-se bé. És gairebé sagrat no ficar-se als banys amb sabó al cos, ja que es tracta d'entrar ben net per no embrutar gens l'aigua.


A l'onsen que vam anar nosaltres hi havia moltes banyeres (piscines?) diferents: ultra-freda, ultra-calenta, molt calenta, molt calenta amb bombolles (jacuzzi de tota la vida?), una allargada que comença molt calenta i acaba molt freda... I variants. Sorprenentment (per mi) hi havia molts joves que anàven en grup a fer petar la xerrada. Jo ho vaig gaudir i hi tornaré, però això d'estar en plan naturista encara és un pèl estrany per mi.

D'aquest cartell podeu extreure que als restaurants serveixen alcohol, i jo vaig veure algún jovenet que no anava "dead drunk", però si que anava per la corda fluixa

Una anècdota graciosa que em va explicar la meva professora de japonés és que, al principi, a les guies de viatge japoneses no posava res del protocol de bany occidental. De manera que els japonesos quan anàven a hotels d'Europa o Estats Units, omplien la banyera i es dutxàven fora, inundant habitacions que no estàven preparades per que la gent es dutxés fora de la banyera. Ara a les seves guies ja posa que s'han de dutxar dintre de la banyera, igual que a les nostres posa que ens hem de banyar a fora quan estem a Japó.