dilluns, 2 de maig de 2011

Hiroshima i Miyajima 広島と宮島

Estàvem tota la família a l'apartament de Tokyo discutint sobre què s'havia de visitar de Japó. Els meus pares van venir de turisme fa poc menys de déu anys. Jo hi estic vivint i el meu germà no hi havia estat mai. Tots estàvem d'acord que Tokyo era la part més important del viatge, però només teniem una setmana (7 dies) i havíem perdut un dia un fent el gos per recuperar-nos de Malàisia i Singapur. Jo opinava que el més important era veure Tokyo, Kyoto i Nara; el meu pare lluitava per anar a Osaka i aleshores la meva mare va comentar d'anar a Hiroshima. La vam mirar amb cara d'al·lucinats, ja que estant una setmana a Tokyo i voler anar a Hiroshima és equivalent a estar una setmana a Barcelona i voler visitar de pas Florència. No sembla la millor idea del món i menys dos dies després de fer un vol de 7 hores de Singapur fins a Tokyo (com si diguéssim Nova York - Barcelona). De bojos. Tot i així, mentre seguia el debat, vaig mirar els horaris dels Shinkansen (trens bala) i vaig veure que es tardava 5 hores per anar a Hiroshima i unes altres tantes per tornar. En un sol dia 10 hores al tren. Impossible, ningú passa per això.


Imponent aspecte que tenen els Shinkansen

L'endemà a les 6 del matí estàvem a l'estació central de Tokyo per prendre un Shinkansen fins a Osaka, i d'allà transbordar cap a Hiroshima. La ciutat on l'Enola Gay va deixar caure l'arma més potent de tota la història va poder amb les nostres ganes. El viatge no s'em va fer pesat pel que podia haver estat. De fet de tant en tant tens vistes de coses bastant espectaculars.


Els japonesos diuen que és la muntanya més espectacular del món. Jo crec que competeix durament amb altres (no li puc treure tan ràpidament el títol a Montserrat oi?).

Gairebé arribant a Hiroshima, quan ja teniem el planning fet, vaig deixar caure que creia que seria una bona idea veure una de les vistes més célebres de tot Japó: la torii flotant de Miyajima. No ho havia dit encara per que anar a Hiroshima em semblava una animalada, pero agafar un ferry per anar a una altra illa un cop a l'altra punta de Japó m'ho va semblar encara més. Pero les ganes em van poder, i després de retirar-me la meva pròpia censura vaig veure que a la familia també li feia il·lusió. 

La senyal més esperada després de 5 hores de tren bala i el ferry que encara faltava agafar.

Les torii vermelles separen el món profà del món sagrat. En aquest cas particular, la illa de Miyajima és sagrada tota ella, fins el punt de que no hi ha ni cementiris ni maternitats, ja que a Miyajima no s'hi pot nèixer ni morir tot i que hi hagi gent que hi visqui. La veritat és que és deliciós passejar per aquesta illa, plena d'indrets preciosos i temples espectaculars. Pels carrers campen lliurement cèrvols i, a més, té una de les imatges més espectaculars de tot Japó.

Fotografia de rigor de la torii



Em direu que no és un fons de Street Fighter ideal? Aqui vaig descobrir que he perdut la poca flexibilitat que tenia. Sort que el Quim m'ajudava a mantenir-me.

 Posant amb els bambis que passejen lliurement pels carrers del poble. També s'hi caguen lliurement.



El Quim creient-se la reencarnació d'algo que encara no tinc clar

Realment jo creia que a l'illa només hi havia la torii flotant, però realment tota l'illa està molt cuidada. Plena de tresors a cada racó i integrada amb la natura. Tot i així s'ha de dir que l'illa era plena a rebentar de turistes. La gràcia de Japó és que els turistes són japonesos i no notes tanta diferència. És increïble la quantitat de turisme intern que tenen en aquest país.


Pagoda de 5 plantes (crec) amagada entre els arbres



Temple de fusta en el que els monjos no es poden queixar de les vistes



Encara queda algun cirerer en flor segons a ón (a Tokyo no)



Pescadors de la zona

Després, vam tornar a agafar el ferry per després agafar un metro regional i després un tramvia, i arribar finalment al parc de la pau de Hiroshima. És un lloc que em va sorprendre per emotiu. No he estat mai a Auschwitz, però suposo que es respira un ambient semblant. Aqui mantenen l'únic edifici que queda en peu després de la bomba atòmica i diversos memorials.



L'únic edifici que queda a Hiroshima anterior a la bomba atòmica. Està declarat com a Patromoni Mundial de la Humanitat.

També és aquí on hi ha un monument a la Sadako Sasaki, la nena de la que us vaig parlar en aquest post. Aqui, nens de tot el món envien les seves grues de paper per mantenir viu el sentiment de rebuig a aquest tipus d'armes. Us explicaria tot el que sé dels únics bombardejos atòmics sobre població civil de la història, però crec que és més convenient posar-vos aquest enllaç, així no cauré en errors per desconeixement. Val la pena fer-li una ullada, però als que us fa mandra llegir (que sé que sou uns quants), us deixo unes imatges que parlen per si soles.


Abans i després de que deixessin caure el Little Boy (imatge propietat del Govern del Estats Units). Sembla mentida com recorda a tot el que hem estat veient del tsunami oi? La diferència és que això ho va fer l'home expressament.



Monument a la Sadako Sasaki

 Diferents part del parc de la pau. Abaix a l'esquerra són centenars de grues de paper.

Tot i així, per no acabar amb mal sabor de boca, us deixo un anunci que ha tret JapanRail (la companyia propietària dels Shinkansen). Han inaugurat la línia que faltava per arribar a Kyushu i ja tenen tot el país connectat amb alta velocitat. Japó, si alguna cosa té, és que lluita per sortir del pou quan tot va malament. Potser n'hauriem d'aprendre.


Video trobat via Japanprobe

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada