Dos dies

Dia 1 - Jornada aeroportuària

No se li pot posar un altre nom a aparèixer a l'aeroport del Prat a les 5:30 del matí, per tornar a conectar amb el món a les 5:45 del matí a l'aeroport de Haneda. Però bé, és un preu que cal pagar per poder viatjar mitjanament lluny. Una de les peculiaritats de volar amb Japan Airlines, és que la majoria dels passatgers són japonesos (també ajuden les circumstàncies actuals) tot i que m'ha sorprès la quantitat de passatgers estrangers que èrem. Em resulta curiós que els japonesos sembla que vinguin programats des de casa: els veus que inmediatament quan seuen es treuen les sabates, es posen unes sabatilles i guarden les sabates. TOTS. Escolten durant l'explicació de les mesures de seguretat de l'avió i, fins i tot, fan els exercicis que es posen en pantalla per relaxar la musculatura (això ja no ho fan el 100% dels japos, però, tot i així, té bastant seguiment). I tenen una facultat que no impressiona si els has vist al metro, però que em segueix donant molta enveja: DORMEN COM NINGÚ DE CAP ALTRE PAIS. Es tiren les hores que facin falta dormint.

Jo no tinc aquesta facultat, però tinc la contrària: aguantar molt sense dormir-me. I decideixo que aquesta serà la meva estratègia pel jet-lag. No dormiré fins ara. Com passa sempre, he tingut una son brutal durant tot el dia i ara no en tinc gens i estic escrivint al blog. Quan acabi em prendré una pastilla d'aquestes per dormir i problema resolt.

Total, arribo feliçment a l'aeroport de Haneda, que està a només 30 minuts del lloc on he quedat amb una companya del laboratori. Haneda és un aeroport increible, està construit a sobre del mar i pel que sembla el tsunami només li ha fet pesigolles. Quan l'avió aterra, només veus la pista i el mar (en el meu costat de l'avió). És una sensació bastant extranya però m'encanta. Quan l'avió està "aparcant", ràpidament me n'adono de que estic al destí correcte. S'està enlairant un Boeing 747 "Jumbo" decorat amb Pokémons. Llàstima que no duia la camara preparada! Tot i així, l'he trobat per internet:



Com que l'aeroport de Haneda és més petit que el que volen normalment els extrangers (Narita), està encara menys preparat per a il·lusos com jo. No hi ha gairebé senyals en alfabet llatí, i no sé quin aspecte escrit en Kanjis la meva destinació. Pregunto a una senyoreta d'informació, que òbviament no parla anglés, però si japonés a una gran velocitat. Després d'estar una estona fent el que es podria dir una conversa d'idiotes, finalment ella decideix que em compra el ticket i em regala un mapa amb el recorregut pintat amb un fluorescent. Ara si ja si que puc marxar.

Dia 2 - Gestions


Un cop a l'estació de trens on he quedat amb la companya de laboratori, me n'adono que hi ha quatre sortides separades per més d'un kilòmetre entre les més allunyades (si no sabeu com són les estacions de tren japoneses, són INMENSES). La Mami Takanase, així es diu ella, m'ha donat el seu numero de mòbil, però el problema és que els mòbils espanyols no funcionen a Japó. Doncs me la jugo a una sortida i esperaré fins que ella aparegui. Decideixo la sortida sud (per raons que encara desconec), que resulta que és la que em quedava més lluny, però no em puc donar mitja volta per que resulta que els camins subterranis a Tokyo a les 7:30 del matí no són una altra cosa que rius de persones. Anar amb maletes en contradirecció crec que seria comparable a anar amb moto a la sortida d'un partit del Barça. Impossible no cedir al corrent. Un cop a la sortida, suat per arrossegar les maletes una llarga estona, em compro un refresc que resulta ser una beguda per prevenir refredats. Està asquerosa. A la basura. A no, a Tokyo no hi ha paperes. A la butxaca. Esperant i esperant, acaba arribant amb una amiga seva i em diu que ha preguntat als guardes de seguretat per mi i l'hi han dit que havien vist a un noi molt alt amb dues maletes donant voltes per l'estació i amb cara de perdut. I això les ha conduit a mi. Em faig a la idea de que no sòc la discreció en persona.

Un cop amb elles, agafem un taxi per anar a la residència, resulta que el taxista es perd i ens deixa en un altre lloc però igual de lluny. Molt bé. Encara més suat, arribo a la residència, m'expliquen no se quines normes d'estada i per fi descarrego a la meva habitació, on m'hi trobo això:

Here, have this bag of complementary Doritos (probably radiation free)

Also, I'll buy you a beer or something once I get back!

És el meu company de pis, és suec i se n'ha anat a Suècia per que la seva familia estava patint per ell, però en un altra nota em posa que tornarà abans de que comenci el curs lectiu. Té pinta de ser majo. Em faig una dutxa ràpida, que resulta no ser tan ràpida per que no entenc els controls. M'he de posar els calçotets per fer entrar a les noies i que m'expliquin com funciona. Dues vegades.

Un cop net i polit, vaig al registre a fer-me una mena de NIE i em demanen si ja tinc un nom en Katakana. Els hi dic que si m'el puc inventar i em diuen que si, però que sigui sempre el mateix. Ja hi ha oficialment un カルラス　シビット　サバテ (karurasu shibitto sabate) vivint a Yokohama. Anem al banc, telèfon i finalment anem al laboratori a conèixer als companys. M'han rebut molt efusivament, però no els ha conveçut el meu nom, ni tan sols adaptat, així que han decidit que em dic チャーリー (chaarii, o charlie en japonés). En aquests moments després de dinar començo a fer figa de manera escandalosa pel jet lag (son les meves 8 del matí havent empalamat) i m'en vaig a fer una siesta. Quedem directament per sopar i anem a prendre Ramen, que és bàsicament fideus. Em volen convidar al sopar i hi insiteixen fins que ho aconsegueixen, i després em porten a un bar on hi ha el Barça jugant per la tele (retransmissió temporada 2005/2006). La veritat és que m'ho he passat d'allò més bé, m'he sentit molt acollit, i amb els que no parlen molt bé anglès ens entenem fent barreja de japonès i anglès. Curiosament tothom es vol fer fotos amb mi, però jo encara no les tinc. No me les han passat, ja que només porto un dia aqui. De moment.