Life of a fanboy at the Oscars

El diumenge ens vam aixecar amb ganes d'Oscars. Tot i que hi havia una petita part del grup que havia decidit anar a dormir a Hollywood, jo no era tan agoserat. Així que vam sortir uns quants pel matí ben d'hora per poder trobar aparcament i veure a les estrelles del cinema a la seva nit més important. Si he de ser sincer, no estava tan interessat amb els famosos com el muntatge que hi podia haver. Tant, que no vaig agafar el objectiu 55-250. I va ser una cagada. Però bé, si voleu veure fotos de famosos, les revistes en van plenes i estan fetes per fotògrafs que tenen passi per entrar a l'esdeveniment. Jo us ensenyo la cara que ningú més us ensenya, la dels fans.

Sorprenentment, a quatre hores de l'esdeveniment no vam tenir gaires dificultats per aparcar relativament a prop. Anàvem a apropar-nos fins a on ens deixéssin, sense gaires expectatives. Els carrers de Hollywood Blvd estàven tallats i, lògicament, estàven buits. Una mica més endavant ens vam trobar que hi havien tanques i començava el que semblava una cua. Ens hi vam posar.

 Un cop portàvem una bona estona fent cua (sobre una hora), va començar a apropar-se la policia a explicar que els bombers havien dit que no cabia ningú més a la zona on es veien les estrelles, i que la gent que hi era hi havia estat des de feia hores i no pensaven marxar. Amb la qual cosa el millor que podiem fer era marxar cap a casa. Mentre la policia desanimava a la gent, hi havia un noi del Starbucks cridant que no ens deixarien entrar i que el millor que podiem fer era anar al Starbucks. Portava safates amb mostres tardàven dècimes de segon en exhaurir-se.

 Però com que nosaltres no teniem un plan millor a fer en un diumenge al migdia no ens vam deixar desanimar. Vam estar esperant mentre marxava gent de la cua i anàvem avançant. I, en un moment donat, ens vam trobar que èrem pràcticament al començament de la cua. Però la policia seguia amb la mateixa cançó de que no entraríem. Fins que, misteriosament, van decidir que deixarien entrar a una petita quantitat de gent. Nosaltres inclosos: Yeah! Ara tocava control policial a l'estil aeroport.

I ja ho teniem tot! Buscar bons llocs i a esperar a que passés la crème de la crème. Buscar llocs diu... tot fós tan fàcil com dir-ho! Campi qui pugui. Jo vaig anar canviant la meva posició, però, tot i reconèixer de cara a molts, de l'únic que em sabia el nom era del George Clooney del que tinc una foto mediocre. També cal mencionar que vaig sortir del lloc abans d'hora per poder anar a fer un PhotoWalk a Santa Mónica amb un fotògraf que fa molt de temps que segueixo (Trey Ratcliff), i molts actors van arribar després de que jo marxés. Totally worth it.