dissabte, 16 d’abril de 2011

Vida de laboratori 研究の生活

三田研のみんな、歓迎会はとても楽しかった!ありがとうございます!

Porto una setmana vivint pràcticament al laboratori. Esmorzo, dino, bereno i sopo amb aquesta gent. Podria sonar com si fos una putada, però en realitat no ho és gens. Per sort, vaig triar un laboratori on després he descobert que hi ha un ambient increible, i no em molesta gens ser-hi. Pels que no sapigueu què faig en aquest laboratori (o si que us ho he explicat, però l'únic que us va quedar clar és que no ho se explicar) us deixo un video del que s'investiga al Mitalab.


M'he passat la setmana llegint tesis d'exalumnes per posar-me al dia, i també m'han explicat les investigacions que estan duent a terme ara mateix alguns dels membres, com l'Akiba-kun. El seu projecte tracta d'aconseguir que un robot sigui capaç de seguir a una persona reconeixent les seves cames i que després pugui traçar el recorregut que ha realitzat aquesta persona. La Eri-chan i la Mami-chan treballen en aconseguir que mitjançant sensors poc invasius (com sensors de moviment), un ordinador pugui determinar l'activitat que està duent a terme una persona dintre del seu domicili (si cuina, si es maquilla, si veu la televisió...). Quan dic poc invasius vull dir que no coarten la intimitat de l'individu, una camara seria invasiu per que no ens comportem igual si tenim una camara a la habitació que si no la tenim. Molta gent té sensors de moviment associats a alarmes i no coarten la seva intimitat.



Laboratori. L'Akiba-kun ensenyant com funciona el robot al Konno-kun

Altres, per contra, es dediquen més a fer que els edificis siguin inmunes a les agressions externes (com terratrèmols, tsunamis...) i que tingui capacitat de regeneració (aqui és on encara hi ha més camí per recòrrer). Trobo que gairebé totes les tesis són molt interessant, però, tot i així, encara no he acabat de decidir per on aniran els meus trets. Tinc una idea, però cal pulir-la.

Però bé, després de tanta feina, tenia entés que els japonesos son molt d'anar a prendre copes després de treballar. I així va ser dijous. Em van preparar un sopar de benvinguda a un restaurant d'okonomiyaki. No sabria ben bé com definir okonomiyaki... és, senzillament, un grapat d'ingredients diferents, units amb una massa especial. I tot t'ho cuines tu. És a dir, pagues a un restaurant per a que et dongui els ingredients crus i t'ho preparis.



L'Ise-kun demostrant les seves capacitats culinàries.

Jo la veritat és que vaig cuinar poc, vaig esperar a que algú altre comencés a ficar-hi mà. També es suposava que el Lee-kun havia de fer un brindis de benvinguda dirigit a mi, però va acabar imitant animals i esperant que la gent els adivinés. Quan el van encertar, va cridar allò de "kampai!"  i vam brindar. Pels que no ho sapigueu, "chin chin" no és una bona traducció davant de japonesoes, el seu significat està fortament llgat al matsuri de fa unes setmanes.



La veritat és que estava deliciós, però em va marxar la impressió que tenia dels japonesos en relació a la dieta equilibrada. Això no podia ser sa. Després, em vaig adonar que la majoria dels japos que havien estat bevent cervesa durant el sopar, presentaven unes galtes especialment vermelles i moltes ganes de riure. Ja anaven borratxos. Ja estava en un autèntic sopar d'empresa japonés. Cal dir que va ser molt entretingut, ja que em van començar a fer preguntes indiscretes (poc pròpies d'un japonés sobri), però jo també em vaig permetre el luxe de formular-ne unes quantes. Estava molt bé això de tenir-los tan oberts. Tot i això, a Japó no està mal vist emborratxar-se amb companys de l'empresa, amb caps de departament i tot. I hi ha una llei no escrita que diu que el que es digui amb una copa davant, no compta, ni que sigui amb el teu propi jefe.



A l'esquerra de tot de la foto hi ha un noi digne de mencionar: Lee-kun. És surcoreà i, a més de ser estudiant de màster d'enginyeria, és ballarí professional. És el tio més catxondo que conec en aquesta banda del món.

Esquerra a dreta: Momo-chan, Saya-chan i la Chihiro-chan

Al final de la nit, la Eri-chan va demanar el compte i em va dir quant havia de pagar jo. Em va semblar bastant poc, però em va dir que era la meva nit i era el que em corresponia. Em va semblar d'allò més estrany, per mi lo normal seria dividir entre tots per igual, però em va venir el Daniel (l'altre occidental del meu laboratori, és francés) i em va explicar que a Japó, a l'hora de dividir un sopar, la persona més amunt de la jerarquia és qui demana el compte. Aleshores, aquesta persona divideix amb diferents preus per diferentes persones. Va una mica així: Com més amunt estas a la jerarquia, més pagues. Si tens feina, pagues més. I d'altres que no recordo. Amb això deu voler dir que estic abaix de tot de la jerarquia i que no tinc feina. O que potser era la meva festa de benvinguda. O les dues.

 Adalt esquerra: doctorands xinesos del laboratori i l'Ito-kun, de rosa. Adalt dreta: L'Ise-kun fent el pulpo a la Mami-chan, tal i com li vaig dir que el practiquen els pulpos de Barcelona (a ella li vaig ensenyar la maniobra de la cobra). Abaix esquerra: La Eri-chan i el Daniel. Abaix dreta: l'Akiba-kun, Konno-kun, Suzuki-kun (destruït) i Takeoka-kun.

4 comentaris:

  1. uoo charlyy!!! em fan molta enveja aquestes fotos ehhh! tinc la senseació de que t'ho estas passant millor del que esperaves, aixi que genial!!! i.. nyaaaam quan japo q estas mengant, perfece pq despres ens podras aconsellar d'on anar a dinar i què demanar!!
    et trobo a faltar chalsss.. no deixis de fer posts al blog pq mencanten! un petonet!
    muaaaa

    ResponElimina
  2. Wooooww! A mi el que m'agrada és que els japos sempre fan el senyal de la victòria amb els dits quan es fan fotos ;)

    ResponElimina
  3. henar! ja anirem ja a tots aquests llocs si acabeu venint :) hauriem de parlar-ne no?

    i verde wasabi, posen aquesta foto a totes i cadascuna de les fotos XD si no ho fan és perque s'han despistat!

    ResponElimina
  4. okonomiyaaaaki,
    ploro ploro ploro
    おいしい!!!

    a gràcia n'hi ha un però no val res...
    veig que ja coneixes al Daniel!

    ResponElimina