Porto setmanes, que ja semblen anys, esperant el correu d’una tal Yuko Sakuma. És la persona a càrrec de relacions internacionals de Keio University i pel que sembla no li agrada contestar emails inmediatament. De fet, dóna la sensació de que a cap membre de cap burocràcia mundial li agrada contestar emails al moment. Però tampoc em puc queixar, ja que jo sòc el primer que no ho fa. Però això és diferent, no em poden tenir sense viure! Sense saber si aniré finalment a Japó a fer el projecte de final de carrera, o si tot plegat ha estat una enganyifa!
Tot i així, avui ha estat un dia diferent. Avui al llevarme m’he trobat un nou correu pel matí a la bústia d’entrada. És de la Yuko. Mare meva. A veure que dirà. Com no m’acceptin per segona vegada moro. L’obro. Em diu que no hi puc anar al febrer, que el curs comença a l’abril. Si això em va bé, que comenci a buscar tutor pel projecte.
Avui toca una festa d’aquelles que fan història.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada